Francis Poulenc

Francis Poulenc

Biografia
Naixement	(fr) Francis Jean Marcel Poulenc 7 gener 1899 París
Mort	30 gener 1963 (64 anys) París
Causa de mort	infart de miocardi
Sepultura	Cementiri del Père-Lachaise, 5 48° 51′ 32″ N, 2° 23′ 35″ E
Religió	Catolicisme
Formació	Liceu Condorcet
Activitat
Ocupació	compositor, pianista, crític musical
Membre de	Grup dels Sis
Gènere	Òpera, música clàssica, música religiosa i música coral
Moviment	Modernisme musical i música clàssica
Professors	Charles Koechlin (en) i Ricard Viñes i Roda
Instrument	Piano
Obra
Obres destacables (1924) Les Biches (Poulenc) (1928) Concert champêtre (1932) Concert per a dos pianos (1939) Concert per a orgue (1943) Figure humaine (1950) Stabat Mater (1956) Sonata per a flauta (1957) Dialogues des Carmélites (1958) La voix humaine (1960) Gloria
Família
Cònjuge	cap valor
Premis
(1r setembre 1953)  Oficial de la Legió d'Honor (18 gener 1946)  Cavaller de la Legió d'Honor

Francis Jean Marcel Poulenc (París, 7 de gener de 1899 – París, 30 de gener de 1963) va ser un compositor i pianista francès, membre del Grup dels Sis. La seva producció inclou òpera, mélodie, música coral religiosa, ballet, música orquestral, concerts, música de cambra i una extensa obra per a piano.

Francis Poulenc, retrat de Jacques-Émile Blanche, 1920.

La seva música combina una gran claredat melòdica amb influències de Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Emmanuel Chabrier, Claude Debussy, Ígor Stravinski i Erik Satie. Una característica essencial de la seva trajectòria és la coexistència entre un vessant lleuger, irònic i directament vinculat amb el París dels anys vint i una producció religiosa d'una gran intensitat espiritual, dualitat que el crític Claude Rostand sintetitzà posteriorment en la fórmula «monjo i murri».

Entre les seves obres més conegudes hi ha el ballet Les Biches, el Concert champêtre, el Concert per a orgue, el Concert per a dos pianos, les òperes Les mamelles de Tirésias, Dialogues des Carmélites i La voix humaine, el Gloria, l'Stabat Mater i nombroses cançons sobre textos de Guillaume Apollinaire, Paul Éluard i altres poetes francesos.

Primers anys

Poulenc va néixer al 8è districte de París en una família benestant. El seu pare, Émile Poulenc, procedia d'una família catòlica de l'Avairon i dirigia amb els seus germans una empresa de productes químics que posteriorment formaria part del grup Rhône-Poulenc. La seva mare, Jenny Royer, provenia d'una família d'artesans parisencs i era pianista aficionada.

La seva mare li va ensenyar a tocar el piano des de petit i li va fer conèixer música de Mozart, Schubert i Frédéric Chopin, així com cançons populars i música lleugera parisenca. Aquesta coexistència entre repertori clàssic i música popular tindria una importància duradora en el seu estil, que sovint juxtaposa passatges d'elegància clàssica amb girs melòdics relacionats amb el music-hall i la cançó urbana.

El seu oncle matern Marcel Royer, anomenat familiarment «Papoum», el portava a l'Opéra-Comique i a concerts contemporanis. Entre 1911 i 1913 Poulenc va descobrir Petrushka i La consagració de la primavera de Stravinski, experiències que van marcar profundament la seva concepció musical. Stravinski seria al llarg de tota la seva vida una de les figures que Poulenc més admiraria.

Poulenc va estudiar al Lycée Condorcet, però el seu pare no li permeté ingressar al Conservatori de París, perquè volia que completés primer una educació general. El 1914 va començar a estudiar piano amb el pianista català Ricard Viñes, una relació decisiva tant per al seu desenvolupament tècnic com per a la seva entrada en els cercles de l'avantguarda musical parisenca.

Ricard Viñes i els primers contactes artístics

Viñes introduí Poulenc en la música de Debussy, Stravinski, Satie i Maurice Ravel i li presentà figures com Georges Auric, Darius Milhaud, Jean Cocteau i el mateix Satie. Poulenc consideraria posteriorment Viñes una de les figures més importants de la seva formació i mantindria una estreta relació amb ell durant molts anys.

La mort de la seva mare el 1915 i la del seu pare el 1917 el van deixar orfe abans dels dinou anys. Es va instal·lar aleshores amb la seva germana Jeanne i començà a freqüentar amb regularitat la llibreria La Maison des Amis des Livres d'Adrienne Monnier, al carrer de l'Odéon. Allí entrà en contacte amb escriptors com Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard i Guillaume Apollinaire, poetes que tindrien una importància extraordinària en la seva música vocal.

La seva primera obra que obtingué una repercussió pública important va ser la Rapsodie nègre, per a baríton i conjunt instrumental, estrenada l'11 de desembre de 1917 al Théâtre du Vieux-Colombier de París. La combinació d'humor, ritmes insistents, llenguatge harmònic modern i provocació literària va cridar l'atenció immediatament sobre un compositor que encara no havia rebut una formació acadèmica sistemàtica de composició.

El Grup dels Sis

Després de la Primera Guerra Mundial, Poulenc va formar part del grup de joves compositors que el crític Henri Collet denominà el Grup dels Sis el 1920: Georges Auric, Louis Durey, Arthur Honegger, Darius Milhaud, Germaine Tailleferre i Poulenc. El grup mantenia relacions amb Erik Satie i Jean Cocteau i reaccionava contra el romanticisme germànic i contra determinats aspectes de l'impressionisme musical francès.

Poulenc participà en l'obra col·lectiva L'Album des Six i en el ballet Les mariés de la tour Eiffel, estrenat el 1921 al Théâtre des Champs-Élysées. Malgrat la notorietat del nom, els Sis no constituïen una escola compositiva homogènia i els seus membres seguiren aviat trajectòries molt diferents.

Entre les primeres obres de Poulenc que consolidaren la seva reputació hi ha els Trois mouvements perpétuels per a piano, escrits el 1918, i diverses sonates de cambra per a instruments de vent. Aquestes composicions mostren un estil concís, irònic i deliberadament antisentimental, amb melodies simples, ritmes clars i juxtaposicions harmòniques que reflecteixen la influència de Satie i Stravinski.

Formació amb Charles Koechlin

Conscient de les mancances de la seva formació teòrica, Poulenc va estudiar composició entre 1921 i 1924 amb Charles Koechlin. Koechlin l'ajudà especialment en el contrapunt i en l'escriptura coral, sense intentar modificar radicalment la seva personalitat musical.

Aquesta formació coincideix amb la consolidació del seu llenguatge i amb la composició d'obres de dimensions més grans. L'encàrrec de Serguei Diàguilev per als Ballets Russos donà lloc a Les Biches, estrenat el 6 de gener de 1924 al Teatre de Montecarlo, amb coreografia de Bronislava Nijinska. L'èxit del ballet va establir definitivament Poulenc com un dels joves compositors francesos més importants del període d'entreguerres.

Les Biches combina música de dansa, ecos del segle XVIII, jazz, music-hall i una orquestració transparent. La seva elegància aparentment despreocupada és, però, el resultat d'una construcció formal rigorosa, un equilibri que esdevindria característic de moltes obres posteriors de Poulenc.

Anys vint i trenta

Durant la dècada del 1920, Poulenc desenvolupà una intensa activitat com a compositor i pianista. Entre les obres més destacades del període figuren Aubade, el Concert champêtre per a clavecí i orquestra i diverses col·leccions de música per a piano i cançons. El Concert champêtre va ser compost per a la clavecinista Wanda Landowska, una de les principals figures de la recuperació moderna del clavecí.

Wanda Landowska i Francis Poulenc, cap al 1930.

La relació amb Landowska estimulà Poulenc a explorar sonoritats associades amb la música dels segles XVII i XVIII sense adoptar una reconstrucció historicista. El Concert champêtre combina referències a la música barroca amb harmonies modernes, melodies populars i una escriptura instrumental exuberant.

L'any 1930 va morir sobtadament la seva amiga íntima Raymonde Linossier, una pèrdua que l'afectà profundament. Durant aquesta dècada també va iniciar una de les associacions artístiques més importants de la seva vida amb el baríton Pierre Bernac, amb qui oferiria nombrosos recitals de mélodie a França i a l'estranger.

Poulenc es va convertir en un dels grans compositors francesos de cançó del segle XX. Va posar música especialment a poemes d'Apollinaire i Éluard i desenvolupà una estreta correspondència entre l'accent natural del francès, la línia vocal i l'acompanyament pianístic. La seva experiència com a pianista acompanyant de Bernac va contribuir de manera directa a la precisió amb què tractava la declamació i la respiració de la veu.

Retorn a la fe catòlica

Un moment decisiu de la seva trajectòria va arribar l'agost de 1936, després de la mort en accident del compositor Pierre-Octave Ferroud. Poulenc visità el santuari de Rocamadour, on experimentà un retorn profund a la fe catòlica de la seva infantesa. Poc després va compondre les Litanies à la Vierge Noire, iniciant una etapa d'intensa producció religiosa.

Entre les principals obres sacres d'aquest període figuren la Messe en sol majeur (1937), els Quatre motets pour un temps de pénitence (1938–1939), l'Exultate Deo, l'Stabat Mater (1950), el Gloria (1959) i els Sept répons des ténèbres (1961–1962). Aquestes peces combinen l'herència de la polifonia religiosa antiga amb harmonies modernes i una expressivitat que pot passar de la severitat a una lluminositat gairebé popular.

El seu retorn a la religió no implicà l'abandonament del vessant humorístic i mundà de la seva personalitat musical. Els dos aspectes continuaren coexistint i expliquen la famosa descripció de Poulenc com una personalitat dividida entre espiritualitat i irreverència.

Concerts i música instrumental

Poulenc va escriure diversos concerts que han mantingut una presència estable al repertori. El Concert champêtre va ser seguit pel Concert per a dos pianos de 1932, compost després d'un encàrrec de la princesa Winnaretta Singer, princesa de Polignac. La partitura combina referències a Mozart, música balinesa i passatges de virtuosisme pianístic amb el característic humor del compositor.

El Concert per a orgue, cordes i timbales, compost entre 1935 i 1938 també per encàrrec de la princesa de Polignac, mostra un caràcter molt més fosc i monumental. L'estrena privada va tenir lloc el 16 de desembre de 1938 sota la direcció de Nadia Boulanger, i la primera interpretació pública el 21 de juny de 1939 a la Salle Gaveau, amb Maurice Duruflé com a solista i Roger Désormière dirigint l'Orchestre Philharmonique de Paris.

La seva obra orquestral inclou també la Sinfonietta, composta entre 1947 i 1948 per encàrrec del BBC Third Programme. Malgrat el títol, és una obra de dimensions pròximes a les d'una simfonia clàssica i representa un dels exemples més clars de la capacitat de Poulenc per combinar forma tradicional, lirisme i humor.

Segona Guerra Mundial

Durant l'ocupació alemanya de França a la Segona Guerra Mundial, Poulenc va continuar vivint i treballant majoritàriament a França. Algunes de les seves obres del període incorporen textos o símbols relacionats amb la resistència cultural francesa, especialment la cantata Figure humaine, composta el 1943 sobre poemes clandestins de Paul Éluard.

Figure humaine, escrita per a doble cor a cappella, culmina amb el poema Liberté d'Éluard i va ser concebuda amb l'esperança que pogués interpretar-se després de l'alliberament de França. L'obra no es va estrenar fins al març de 1945 a Londres, en una emissió de la BBC, i constitueix una de les composicions corals més ambicioses de Poulenc.

Durant els anys de guerra també treballà en Les mamelles de Tirésias, basada en l'obra d'Apollinaire. L'òpera es va estrenar el 1947 a l'Opéra-Comique de París i combina farsa, surrealisme i lirisme amb una música deliberadament lleugera i teatral.

Pierre Bernac i la mélodie

La col·laboració professional amb Pierre Bernac es va intensificar des de mitjan anys trenta fins a la retirada del baríton el 1959. Poulenc i Bernac oferiren recitals arreu d'Europa i als Estats Units, en els quals interpretaven tant les pròpies cançons del compositor com repertori de Gabriel Fauré, Debussy, Ravel i altres autors francesos.

Poulenc va compondre per a Bernac alguns dels seus principals cicles vocals, com Tel jour telle nuit, sobre poemes de Paul Éluard, i nombroses mélodies independents. La seva escriptura vocal es caracteritza per una atenció excepcional a la prosòdia francesa i per una capacitat de traduir musicalment canvis molt subtils de to poètic.

Bernac es convertí també en un dels principals transmissors de les idees interpretatives de Poulenc. Els seus escrits sobre la mélodie francesa documenten aspectes de dicció, tempo i expressió derivats directament de dècades de treball amb el compositor.

Dialogues des Carmélites

La principal obra dramàtica de Poulenc és Dialogues des Carmélites, basada en un text de Georges Bernanos sobre les màrtirs de Compiègne, religioses carmelites executades durant la Revolució Francesa. L'òpera aborda temes com la por, la gràcia, el sacrifici i la mort i reflecteix profundament la religiositat madura del compositor.

L'estrena mundial va tenir lloc el 26 de gener de 1957 al Teatro alla Scala de Milà, en traducció italiana, i la primera representació francesa el 21 de juny del mateix any a l'Opéra de París. L'obra es convertí ràpidament en una de les òperes franceses del segle XX més representades internacionalment.

La música evita grans àries independents i concedeix una importància central a la declamació del text. Poulenc utilitza motius recurrents, harmonies tonals ampliades i una orquestració flexible per establir una continuïtat dramàtica entre les escenes. La seqüència final, en què les carmelites canten el Salve Regina mentre són guillotinades successivament, és un dels episodis més coneguts de tota la seva producció teatral.

La voix humaine

La tercera òpera de Poulenc, La voix humaine, és una tragèdia lírica en un acte sobre el monòleg teatral homònim de Jean Cocteau. Escrita per a una única soprano i orquestra, presenta una dona que manté una última conversa telefònica amb l'home que l'ha abandonada.

L'obra va ser composta especialment per la soprano Denise Duval, una de les intèrprets més estretament associades amb Poulenc, i s'estrenà el 1959 a l'Opéra-Comique. La partitura segueix minuciosament les inflexions emocionals i els silencis del text de Cocteau i representa una de les expressions més concentrades del teatre musical de Poulenc.

Últims anys

Durant els seus últims anys Poulenc continuà desenvolupant una intensa activitat internacional com a pianista i compositor. Va realitzar diverses gires pels Estats Units i va mantenir relacions amb intèrprets com Leonard Bernstein, Charles Munch i Dimitri Mitropoulos. El 1958 va rebre el títol de doctor honoris causa en música per la Universitat d'Oxford.

Entre les seves últimes grans obres hi ha el Gloria, estrenat el 1961 a Boston, els Sept répons des ténèbres i dues sonates per a instruments de vent: la Sonata per a clarinet i piano, dedicada a la memòria d'Arthur Honegger, i la Sonata per a oboè i piano, dedicada a la memòria de Serguei Prokófiev.

Poulenc va morir sobtadament d'un atac de cor el 30 de gener de 1963 al seu domicili parisenc, als seixanta-quatre anys. Va ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise de París.

Estil musical

El llenguatge de Poulenc és essencialment tonal, però utilitza una gran llibertat harmònica, amb modulacions sobtades, acords amb notes afegides, cromatisme i superposicions que deriven en part de Debussy i Stravinski. A diferència de molts compositors d'avantguarda del segle XX, no mostrà gaire interès per abandonar la tonalitat ni per desenvolupar sistemes compositius abstractes.

La melodia ocupa una posició central en gairebé tota la seva obra. Les frases solen ser clares i memorables, però poden presentar canvis inesperats d'harmonia o accentuació que eviten una simple continuïtat convencional. Aquesta combinació entre facilitat melòdica i sofisticació harmònica explica en part l'accessibilitat de la seva música sense reduir-ne la complexitat estilística.

La tradició francesa és especialment important en el seu llenguatge. Poulenc admirava Chabrier, Debussy, Fauré i Ravel, però també compositors anteriors com François Couperin. Al mateix temps, Mozart i Schubert constituïren models permanents de claredat i naturalitat melòdica, mentre que Stravinski exercí una influència decisiva sobre el ritme, la textura i el neoclassicisme de les primeres obres.

En la música religiosa, Poulenc combinà elements modals i ressonàncies de la polifonia renaixentista amb un llenguatge harmònic modern. Aquest vessant pot ser auster i monumental, però conserva sovint girs melòdics d'una gran simplicitat, fet que impedeix separar completament el Poulenc religiós del compositor de ballets, cançons i música teatral.

El piano

Poulenc va ser un pianista notable i va estrenar personalment moltes de les seves obres per a piano i música de cambra. La seva escriptura pianística privilegia sovint el fraseig, el color i la claredat d'articulació més que el virtuosisme de tradició lisztiana.

Entre les seves principals obres per a piano sol hi ha els Trois mouvements perpétuels, Napoli, les sèries d'Improvisations, Soirées de Nazelles i nombrosos intermezzi i nocturns. Poulenc va enregistrar personalment una part considerable d'aquest repertori, de manera que es conserva un testimoni directe de les seves preferències de tempo, articulació i fraseig.

Música de cambra

La música de cambra de Poulenc concedeix un paper especialment important als instruments de vent. Entre les obres més interpretades hi ha el Trio per a oboè, fagot i piano, el Sextet per a piano i vents, la Sonata per a flauta i piano, la Sonata per a clarinet i piano i la Sonata per a oboè i piano.

Aquest repertori combina una escriptura instrumental idiomàtica amb una estructura generalment concisa i una gran varietat de caràcters. Les sonates tardanes per a vents mostren, a més, un lirisme més introspectiu i constitueixen algunes de les últimes obres acabades pel compositor.

Obres destacades

Música escènica

• 1924 — Les Biches, FP 36, ballet.
• 1947 — Les mamelles de Tirésias, FP 125, òpera còmica sobre Guillaume Apollinaire.
• 1957 — Dialogues des Carmélites, FP 159, òpera sobre Georges Bernanos.
• 1959 — La voix humaine, FP 171, tragèdia lírica sobre Jean Cocteau.

Música orquestral i concertant

• 1927–1928 — Concert champêtre, FP 49, per a clavecí i orquestra.
• 1929 — Aubade, FP 51, concert coreogràfic per a piano i divuit instruments.
• 1932 — Concert per a dos pianos, FP 61.
• 1935–1938 — Concert per a orgue, cordes i timbales, FP 93.
• 1947–1948 — Sinfonietta, FP 141.
• 1949 — Concert per a piano, FP 146.

Música coral i religiosa

• 1936 — Litanies à la Vierge Noire, FP 82.
• 1937 — Messe en sol majeur, FP 89.
• 1938–1939 — Quatre motets pour un temps de pénitence, FP 97.
• 1943 — Figure humaine, FP 120.
• 1950 — Stabat Mater, FP 148.
• 1959 — Gloria, FP 177.
• 1961–1962 — Sept répons des ténèbres, FP 181.

Música de cambra

• 1926 — Trio per a oboè, fagot i piano, FP 43.
• 1932 — Sextet per a piano, flauta travessera, oboè, clarinet, fagot i trompa, FP 100, revisat el 1939.
• 1956–1957 — Sonata per a flauta i piano, FP 164.
• 1962 — Sonata per a clarinet i piano, FP 184.
• 1962 — Sonata per a oboè i piano, FP 185.

Poulenc com a intèrpret

Poulenc va desenvolupar paral·lelament una carrera important com a pianista, tant en solitari com acompanyant de cantants i altres instrumentistes. La seva associació amb Pierre Bernac ocupa un lloc central en aquesta activitat, però també va interpretar les seves pròpies obres concertants amb directors i orquestres de diversos països.

Els enregistraments realitzats pel mateix compositor tenen una importància especial per a la interpretació de la seva música. Es conserven gravacions de nombroses mélodies amb Bernac, obres per a piano sol i partitures de cambra, així com del Concert per a dos pianos. Aquests documents mostren una interpretació flexible, directa i sovint més ràpida del que adoptaren alguns intèrprets posteriors.

Llegat

Poulenc és el membre del Grup dels Sis que, segons Carl B. Schmidt, ha estat més habitualment interpretat, enregistrat i estudiat després de la seva mort. La seva obra ha mantingut una presència especialment important en el repertori vocal, coral, operístic i de música de cambra.

La recepció crítica de la seva música va evolucionar considerablement durant la segona meitat del segle XX. Allò que inicialment alguns crítics havien considerat eclecticisme o manca de profunditat ha estat reinterpretat per la musicologia recent com una estètica conscient basada en la convivència de registres, estils i tradicions diverses. La combinació de música popular parisenca, classicisme, modernisme i espiritualitat constitueix actualment un dels aspectes més estudiats de la seva producció.

La Bibliothèque nationale de France conserva des de 1998 un important fons Francis Poulenc que inclou dinou manuscrits musicals autògrafs, més d'un miler de cartes de 212 corresponsals i abundant documentació iconogràfica i personal. Entre els manuscrits hi ha partitures de Les Biches, Les mamelles de Tirésias i diverses de les seves principals obres de cambra.

Square Francis-Poulenc, al 6è districte de París.

El seu nom ha estat donat a diversos espais i institucions franceses, entre els quals el Square Francis-Poulenc del 6è districte de París i el Conservatoire municipal Francis Poulenc del 16è districte de París.

Discografia selecta

• 1950s — Francis Poulenc, piano, i Pierre Bernac, baríton: enregistraments de mélodies sobre textos d'Apollinaire, Éluard i altres poetes, EMI/Columbia; documents de referència per a la tradició interpretativa de les cançons de Poulenc.
• 1957 — Pierre Dervaux, orquestra i cor de l'Opéra de París; Denise Duval, Régine Crespin, Rita Gorr i altres: Dialogues des Carmélites, EMI; enregistrament realitzat amb diversos membres del repartiment de la primera producció francesa.
• 1961 — Georges Prêtre, Orchestre National de la Radiodiffusion Française, cor de la Radiodiffusion-Télévision Française i Rosanna Carteri: Gloria, EMI; amb la participació directa de Poulenc durant el període immediatament posterior a l'estrena.
• 1963 — Francis Poulenc i Jacques Février, pianos, Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire, Georges Prêtre: Concerto pour deux pianos, EMI.