Guerra catalano-genovesa (1330-1336)
  Guerra catalano-genovesa Guerra catalano-genovesa | |||
| Tipus | guerra  | ||
|---|---|---|---|
| Data | 1330 – 1336 | ||
| Coordenades | 44° 24′ 39″ N, 8° 55′ 56″ E / 44.410833°N,8.932222°E | ||
| Escenari | Mediterrani occidental | ||
| Lloc | Conca occidental de la mar Mediterrània | ||
| Resultat | Statu quo ante bellum | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
La Guerra catalano-genovesa de 1330 a 1336 fou un conflicte armat entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova.
Antecedents
[modifica]La Conquesta de Sardenya per Jaume el Just en el 1323, convertí l'antiga rivalitat comercial entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova en guerra oberta, i el Consell de Cent i les Corts Catalanes preposaren a Alfons el Benigne l'organització d'una armada contra els genovesos.[1]
La guerra
[modifica]Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada de 40 galeres i 30 llenys i com a vicealmiralls Galceran Marquet i Bernat Sespujades que va atacar en 1331 Mònaco i Menton, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya[2] mentre Antonio Grimaldi armava un estol per atacar la flota aragonesa[3] i davant de l'escalada de les hostilitats, Joan XXII intentava sense èxit aconseguir la pau entre els contendents.[4]
En 1332 els almiralls de la flota foren el veguer de Barcelona Pere de Santcliment en primavera, i Francesc de Finestres i Arnau Oliver en hivern,[5] i Bernat Sespujades rebutjà l'atac de 13 galeres genoveses a Càller, tot i que ell comptava aleshores amb efectius molt escassos.
Ottobono Marini va ser designat capita de deu galeres contra la Corona d'Aragó el gener de 1333, i el mes d'abril, Ianotto Cigala al capdavant de deu galeres més. Cigala va capturar a Sicília algunes naus barcelonines carregades de bIat, i quatre naus genoveses atacaren tres galeres i un lleny catalans i els catalans, a llur tom, varen capturar naus genoveses i, així, es causaven nombrosos danys els uns als altres.[6]
Alfons el Benigne va ordenar era que les ciutats de Barcelona, Mallorca i València armessin seixanta galeres, de les que l'abril de 1333 havien d'estar llestes almenys trenta, deu per cada ciutat,[7] i el seu almirall seria Galceran Marquet, que fou reelegit per 1334.[4]
Pere el Cerimoniós signà la pau el 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del papa Benet XII.[8]
Conseqüències
[modifica]La guerra va permetre guanyar la ciutat rebel de Sàsser,[9] clau pel domini del nord de l'illa de Sardenya i les rutes marítimes.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Mutgé Vives, 1996, p. 629.
- ↑ Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101.
- ↑ Pemberton, H. The History of Monaco, Past and Present (en anglès). Tinsley brothers, 1867, p. 36.
- 1 2 Mutgé Vives, 2004, p. 75.
- ↑ Mutgé Vives, 2004, p. 74.
- ↑ Mutgé Vives, 1996, p. 632.
- ↑ Mutgé Vives, 1996, p. 631.
- ↑ Mutgé Vives, 2004, p. 80.
- ↑ Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 25
Bibliografia
[modifica]- Mutgé Vives, Josefa. «La contribució de les ciutats de Tortosa i de Girona a l'armada contra els genovesos durant el regnat d'Alfons el Benigne (1333)». A: La Corona d'Aragona en Italia (sec. XIII a XVIII). vol.3. Carlo Delfino, 1996.
- Mutgé Vives, Josefa. Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV. Editorial CSIC, 2004. ISBN 8400082184.
